Luhan va mantindre els seus ulls tancats, amb sentiments trobats. Per una part, tenia una por inmensa de mirar al seu voltant i no trovar a qui havia anat a buscar. Que després de tant dolor i tanta melancolia, no trobés la seva recompensa, el seu consól, perque encara que ell i el seu amat havien arribat a pasar fins a seixanta anys junts, Luhan sentía que no eren suficients encara que tornesin a tenir seixanta anys més per passar al costat de l’altre, envellint de nou fins a podrir-se.

Per una altra banda, estaba el fet de que per fi es pogués retrobar amb el seu amat, tornar a tenir-lo entre les seves mans i tornar a xiuxiuejar-li qualsevol cosa que se li passés pel cap a cau d’orella.

Finalmet, va obrir els ulls. Primer va veure blanc. Records de quan eren més joves. Després va veure negre. Records de que eren més grans. Tot un torrent de colors, que va tenir el seu punt culminant en un color marrò xocolata. Els ulls d’en Minseok amb la mateixa aparença de quan es van conéixer. I allá, en aquell moment, el va abraçar amb totes les seves forçes, i tot va tornar a començar, pero aquesta vegada sense un final.

Perque ja sigui a la terra o al cel, Luhan estaba destinat a estar al costat d’en Minseok i Minseok al costat d’en Luhan.